L'Abric no és un relat convencional, és un monòleg crític, molt crític amb la Societat Consumista vinculada al Món de la Moda, les seves víctimes i les tendències socials. És un atac directe al moll de l'os d'una Societat que viu per lluir i que converteix la seva vida en un esbarjo continuat i no té en compte la realitat, el futur, la cultura, ni tan sols a la seva pròpia humanitat. Una Societat individualista. Amb tota la ironia possible, L'Abric ens explica la seva història de forma natural establint un diàleg amb el lector. Des del començament ens dóna una visió diametralment oposada del Món de la Moda que ens han fet creure, el Món de la Moda que ens hem acostumat a veure sense analitzar-lo. L'Abric en aquest monòleg treu la roba bruta per airejar-la una mica, L'Abric ens fa veure com va començar tot plegat des d'un punt de vista diferent, del punt de vista d'una de les víctimes d'aquest particular Món de la Moda. Una visió que mai ningú havia tingut fins ara, la visió d'un Abric.